EL SÍNDROME DE MARI PILI, UN TERME PER CALIFICAR LES PORS FEMENINES EN LES ORGANITZACIONS
Carmen García Ribas: “Totes som Mari Pilis”
Les dones, per ser bones i al mateix temps no semblar res amenaçadores als homes, han cultivat sofisticats sistemes de sabotatge als seus mèrits que es reuneixen en un sense fi de comportaments que anomenarem “síndrome de Mari Pili”
Carmen García Ribas, periodista i professora de comunicació a l’Escola Superior de Comerç Internacional de Barcelona (ESCI), integrada a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ens proporciona eines per identificar i gestionar el gran enemic de la comunicació: la por. El primer requisit per superar les nostres pors és reconèixer-les, identificar-les i nombrar-les. Una vegada identificades, tan sols hem d’aprendre a gestionar-les.
La dona amb “Síndrome de Mari Pili” desitja complaure a tothom i resultar atractiva per als homes. Per això, es comporta amb dolçor, femeneïtat i intenta eliminar qualsevol conducta amenaçadora. I es que després de deu anys d’impartir cursos per identificar, corregir i superar les actituds d’autosabotatge per part de les dones que provoca el síndrome Mari Pili, García Ribas ens explica que darrere la por hi ha “un patrimoni emocional”.
Pregunta. Per què tenim por?
Resposta. No ho sé per què tenim por. El cert és que tenim por igual que tenim set, gana, fred o calor. És absolutament natural en totes les persones. Inicialment, en la època dels primers homes, la por era per defensar-nos. Però després la por de la defensa física ha anat passant a la por social. Per què tenim por? No ho sé, però és un fet.
P. Què és una Mari Pili?
R. No és que sigui ser una Mari Pili. En realitat totes les dones som Maripilis perquè, en el nostre model cultural, tenim por a no ser estimades, i a partir d’aquí, per por a no ser estimades, fem rituals de submissió. Per exemple, coquetejar és un ritual de submissió. Quan tu estàs parlant amb la gent i coqueteges, d’alguna manera estàs enviant un missatge de “jo no sóc perillosa, estimeu-me”. I la seducció seria quan una dona aprèn a no ser submisa. El que provoca la por és que al final no t’estimin i a sobre que no t’estimis ni tu perquè, en realitat, la Mari Pili normalment no s’estima a ella mateixa. Les dones hem de canviar el nostre model mental, estem instal·lades en la bondat i en la queixa. Aprenem a negociar amb el treball, amb els homes, amb nosaltres mateixes. Per negociar has de saber exactament que vols i que ofereixes i saber que res se’t donarà perquè “ho mereixes”.
“Les dones fem rituals de submissió per por a no ser estimades”
P. Actualment, segons les estadístiques, un 60 % d’estudiants universitaris són dones. Encara que estudiïn i es formin per entrar al món laboral, es limiten igual?
R. Sí, s’autolimiten pels rols. Hi ha com un eix transversal que diu: “La teva vida té sentit si et cases i tens fills”. I, a més a més, pots anar combinant-ho sent professional, però veritablement, l’objecte de la teva vida és aquest. I aleshores això és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar-te tot el teu projecte i viure a l’anhel que t’has de casar amb la persona adequada. I clar, si no és la persona adequada, què? Llavors és quan agafes les estadístiques i veus tota la quantitat de parelles que es separen al cap de quatre dies, gent que viu sola, etc. Per tant, és un estereotip que no es correspon amb la realitat. Les universitàries han d’aprendre tots els coneixements que els ofereixi la carrera i el més important: negociar amb els seus propis valors perquè sinó ho fan seran, al cap d’uns anys, dones que es van dedicar a estudiar, a treballar i a ser bones, però no es veuran recompensades.
“S’ha d’identificar les pors per evitar actituds d’autosabotatge i ser estratègiques"
P. Hi ha casos a destacar de personatges públics que hagin pres consciència i hagin deixat de ser Maripilis?
R. L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica, és a dir, donar-te compte de quina és la situació en cada moment de la teva vida, què tens, què no tens, què pots fer,... I a partir d’aquí, actuar conseqüentment. Sempre hi hauran coses que t’agradarà com són, coses que menys… però has de donar-te permís per ser, atrevir-te a ser, ser tu mateixa.
Llavors sí que hi ha una actriu que em dóna aquesta sensació de dona estratègica: la Sharon Stone. És una dona que se sent conforme com és, que no és Maripili. També m’ho ha semblat la Penélope Cruz.
I un exemple claríssim de Mari Pili és la Júlia Otero. L’altre dia vaig veure una entrevista que li feia a la vicepresidenta del Govern i va ser súper Mari pili. Preguntava constantment qüestions relacionades amb els estereotips actuals, és a dir, vulgaritats.
“L’alternativa de les Maripilis és atrevir-te a ser tu mateixa”
P. I la estratègia de la paritat, de posar dones a les empreses o al govern per exemple, és un bon sistema per ajudar les dones, o al contrari?
R. Jo amb el que estic en contra és amb el tema de la igualtat. És a dir, amb el “rollo” de la igualtat, ens estan enxufant (sic) un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui? El tema de la igualtat va sortir en l’inici del feminisme perquè el que es demanava era la igualtat legal. Fa relativament poc, les dones no eren iguals davant la llei i llavors clar que s’havia de començar per aquí, per la igualtat. Però som molt diferents culturalment els homes i les dones. I aleshores, el que jo defenso és la identitat. Cadascú, la seva. I a més a més, el fet de ser dona és una identitat a tenir en compte. Per això, quan parlem de la igualtat, ens estan fent una trampa molt important perquè nosaltres agafem el model masculí i llavors moltes vegades es diu: “És que les dones quan tenen càrrecs directius es comporten com homes”. I és veritat, però per què? Doncs perquè ningú els hi ha explicat què és comportar-se com dones. Pel tema de formes de dirigir agafen exclusivament models masculins i el que s’ha de treballar són models de lideratge basats en la cultura de les dones.
P. En el tema de formació de líders, cal ser persuasiu per ser un bon líder?
R. No. Es pot ser un bon comunicador sense ser un bon orador. Hi ha persones que lideren només amb l’actitud. El més important que té el líder es l’actitud perquè l’actitud impregna tota l’organització. Per exemple, les actituds d’un director d’empresa impregnen el seu equip, o sigui, les actituds són contagioses. Per això l’actitud de Maripili també es contagiosa. Per això, totes acaben Maripilis. És per contagi. No és que sigui genètic, que les dones són així. Som princesetes enfadades que esperant al príncep blau de la vida ens hem dedicat a fer els majors esforços per respondre als patrons de “bondat” que cada època requereix. I així estem: Bones, però enfadades.
P. Ara que deies això del contagi, quin paper tenen els mitjans de comunicació a l’hora de crear un líder?
R. Els mitjans de comunicació creen líders, el que passa és que moltes vegades poden ser líders artificials. Els mitjans tenen molta responsabilitat. I el que penso que fan malament és que reforcen contínuament l’estereotip. El cas de la Mònica Terribas, però, és una cosa bastant excepcional. Normalment el prototip de presentadora és el de noies maques, figaflors, “marujones”... totes aquestes que fan premsa del cor o el bust parlant que presenta notícies. El cas de la Mònica deu ser perquè és d’aquí Catalunya i aquí es una mica menys estereotipat. Ella fa un tipus d’entrevista molt maca i molt intel·ligent. De fet, en tots els mitjans, sobretot a la televisió, volen l’estereotip i acaben caient en tots els tòpics. És més fàcil reforçar el tòpic que discutir. I aleshores el tòpic alimenta el tòpic.
“Som princesetes enfadades que esperant al príncep blau hem fet molts esforços per respondre als patrons de “bondat”
P. Es feina de les dones trencar els estereotips o és feina de tothom?
R. Es feina de tothom, però jo crec que una cosa que tindrem que fer les dones si ens en volem sortir és gestionar les nostres pors i les pors d’ells. La prova es que jo feia cursos de comunicació per tothom però després específics per dones. I ara em veig obligada a fer per homes. Per què no surt un home fent cursos per homes? Això és una mica el reflex del que haurà de ser en el futur. Després hi ha una altra cosa: a les dones dir que tenim por no ens costa i als homes sí. Segons el nostre estereotip, si tenim por ens diuen que som Maripilis. Per tant, haurem d’assumir gestionar la nostra por i també gestionar la seva en el nostre benefici. Perquè aquests homes si no vénen una mica gestionats, no hi ha qui els aguanti.
EL NOU MODEL MENTAL DE LA DONA DEL S.XXI: el síndrome Mari Pili
García Ribas: “Encara que no agradis a tothom, no passa res”
“La por és el sentiment més important des del punt de vista de la comunicació”, assegura Carmen García Ribas, de 50 anys, professora de comunicació de l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (ESCI-UPF). La periodista confessa que el món actual ens obliga a viure permanentment en la incertesa i el canvi. Per això, les dones que desitgin orientar la seva activitat professional cap a l’empresa “han d’aprendre a gestionar i a manejar la seva actitud per generar entorns emocionalment productius”.
García Ribas és la responsable de la existència del concepte Mari Pili. Es tracta, segons la seva pròpia definició, de una dona d’edat poc definida, delicada, que vol agradar a tot el món, que lluita per ser bona en cada un dels paper que té que portar a terme al llarg de la seva vida, encara que això impliqui un extremat desgast físic i psíquic, i que es desmorona quan rep un missatge de no acceptació o censura. “Es, en definitiva, una dona plena de por, lo que l’empeny a tenir actituds d’autosabotatge i, conseqüentment, a tenir por al seu propi èxit. Encara que ella, tot això no ho sap”, explica la estratega en comunicació.
“Les dones”, afegeix García Ribas, “hem après un model cultural que ens diu que hem de ser bones, que necessitem que algú ens protegeixi i si som bones algú ens salvarà. I ser bones s’ha omplert de contingut, i de treball. No sols s’ha de tenir bondat moral, també ser bona en el teu treball, com a parella i com a mare. Ser dona té avui molts més continguts que en altres èpoques. Les dones omplen les universitats, les empreses, l’esport, inclòs la política, sempre amb l’objectiu fonamental de demostrar més i més que som bones”.
Un cop definit el personatge, Garcia Ribas, que ha estudiat i treballat a fons el assumpte de la por, apunta que tots, homes i dones, tenen por en un sentit ampli del terme. Del que es tracta és de reconèixer aquesta por, aprendre a gestionar-la i, a partir d’aquí ser molt més eficaços. La periodista, que realitza cursos per a que els directius desenvolupen millor els seus lideratges, teoritza que les dones professionals tenen més dificultats per a reconèixer i vèncer les seves pors, quelcom que dificulta enormement les seves respectives tasques. “Les dones professionals”, senyala Carme García Ribas, “no sols han d’afrontar el repte professional i cobrir les expectatives en aquest àmbit, sinó que, a més, es troben amb dificultats emocionals per a gestionar l’èxit o el fracàs i manejar els tòpics adquirits sobre la felicitat, la família, el diner o la parella”.
Les dones professionals no sols han d’afrontar el repte professional i cobrir les expectatives en tots els àmbits. A més a més, es troben amb dificultats emocionals per a gestionar l’èxit o el fracàs i manejar els tòpics apresos sobre la felicitat, la família, el diner i la parella.
“La dona que deixa de ser bona és millor”
Amb la frase “Tots tenim por”, García Ribas narra les seves vivències i els seus estudis d’investigació que ha centrat en el sentiment de la por. No obstant, encara que assegura que tots tenim por i hem d’aprendre a “manejar” les nostres pors, la periodista assenyala que viure sense por “és estar sempre a l’abisme del perill”.
Tot va començar fa deu anys a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. El rector va proposar a la Carmen si volia impartir uns cursets d’oratòria. La Carme va respondre que sí. No obstant, després, va pensar que tenia la pràctica, però no la metodologia. “Vaig recórrer totes les biblioteques, però no vaig trobar cap llibre que expliqués com parlar en públic”, recorda Garcia Ribas. Llavors, va decidir observar quina diferència hi havia entre els que comunicaven bé i els que no. “La diferència no està en la formació acadèmica, sinó amb la por. Quan comuniques amb por et converteixes en un ser submís. Quan ho fas sense por, sedueixes”, conclou García Ribas.
D’aquesta manera, la Carmen es va endinsar en l’estudi de la por i va començar per diferenciar la por de les dones amb la dels homes. “Els homes tenen por a no ser, al fracàs, en canvi, les dones, tenen por a ser, a la marginació i a no ser estimades”, manifesta la periodista, que opina que la formació en noves actituds “ha de ser separada entre homes i dones perquè afronten la por de manera diferent”.
En aquesta línia de treball, la Carmen va crear dos termes per identificar les pors femenines, el síndrome de Mari Pili, i les masculines, el síndrome Manolo. “Vaig pensar en aquests dos termes com quelcom col·loquial, per caricaturitzar. Va ser molt curiós perquè, si ho busques a Internet, diu que el concepte del síndrome Manolo es va descobrir a Estats Units. Hem van robar la idea, però per guanyar credibilitat diuen que es va trobar a Estats Units. Ja que em copien, que ho facin bé i li fiquin el síndrome Smith”, va ironitzar la periodista.
Les dones són molt més permeables a les emocions que els homes i elles tenen més por que ells a no ser estimades, a la desaprovació. Aquest temor comporta no sols una dificultat a l’hora d’establir estratègies sinó que, a més, quan aquella dona rep un missatge de desaprovació, per molt sútil que sigui, es bloqueja i llavors es converteix en una dona “fàcilment manipulable”, opina García Ribas. La dona professional, afegeix la periodista, “ha de substituir el seu model mental del lament o queixa per el de la negociació i ha d’aprendre a ser estratègica en lloc de ser bona”.
Al seu parer, quan les dones destaquen per un o altre factor reben el càstig de la singularitat. “El model actual”, remarca, “diu a les dones que poden ser el que vulguin, però no es així. A les dones que tenen èxit en l’àmbit professional, és la família la que llença missatges de marginació. Què passa llavors? Doncs que la majoria opta per pertànyer a una franja intermèdia, a no destacar en excés perquè la singularitat espanta i perquè quan es destaca es reben agressions”.
García Ribas assegura que totes les dones “som Maripilis” perquè en el nostre model cultural tenim por a no ser estimades i aquest temor “ens fa fer rituals de submissió”. A més a més, segons la periodista totes les dones “s’autolimiten” i “s’autosabotegen”. “La preocupació sobre els homes, l’amor i la seguretat emocional, tot això lligat amb el terme de feminitat, resulta el factor determinant de l’autolimitació de la dona en el seu ascens en el món laboral”, comenta la periodista.
García Ribas declara: “Hi ha un eix transversal que diu que la vida té sentit si et cases i tens fills. Aleshores, això és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar tot el teu projecte i viure a l’anhel de que t’has de casar amb la persona adequada. Les dones ens movem amb estereotips falsos. Les creences que tenim de com ha de ser la parella, la mare –figura que a les dones genera molta por- els fills o el diner totes són falses i tenim que aprendre a gestionar aquests estereotips”.
Respecte a si existeix alguna alternativa a ser Mari Pili, García Ribas indica que és ser estratègica i a partir d’aquí actuar conseqüentment i donar-te permís a ser “tu mateixa”. En el tema de formació de líders, Ribas assegura que quan els homes triomfen “sempre tenen una dona al costat. En canvi, és molt difícil que les dones que tinguin èxit trobin un home que els faci costat”. No obstant, l’experta en comunicació estratègica està en contra de la igualtat. “Culturalment, homes i dones, som molt diferents. El que jo defenso és la identitat. Cadascú la seva”, subratlla García Ribas.
També hem de tenir en compte el paper que tenen els mitjans de comunicació a l’hora de crear els líders. Segons l’experta, aquestos creen líders, el que passa és que moltes vegades poden ser líders artificials. “Els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat i, personalment, penso que en els últims anys l’estan cagant bastant ja que l’únic que fan és reforçar l’estereotip”, adverteix la periodista. En aquest sentit, García Ribas observa que en els mitjans de comunicació les dones surten sempre com a “víctimes”, és a dir, “maltractades”, “assassinades” o “com a objectes sexuals”, i en canvi, la gamma de les coses que les dones fan en el món professional no surten “mai”.
“Els mitjans de comunicació reforcen l’estereotip”
Finalment, García Ribas conclou dient que és feina de tothom trencar els estereotips, “no exclusivament de les dones”. A més a més, la periodista vaticina que “una cosa que tindrem que fer les dones si ens en volem sortir és gestionar les nostres pors i les pors d’ells, en el nostre benefici. Aquests homes, si no vénen una mica gestionats, no hi ha qui els aguanti”.
Identificar el síndrome Mari Pili per a vèncer les actituds d’autosabotatge és l’objectiu. La Mari Pili té moltes qualitats que s’han d’aprendre a gestionar. “L’alternativa a la manipulació es l’estratègia. Quan saps posar la teva realitat en paraules, és quan pots intervenir”, conclou l’experta.
Perfil: CARMEN GARCÍA RIBAS / Experta en formació de directius
“L’alternativa a ser Mari Pili és donar-te permís per ser tu mateixa”
Carmen García Ribas, nascuda a Barcelona fa mig segle, porta des de fa temps endinsada en trobar explicacions a les actituds de les persones, concretament a la por. El seu lema per aprendre a gestionar els temors i comunicar sense por és: “Respira i Somriu”.
Es llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar a treballar a l’Interviu i recorda que el seu primer article va ser una entrevista amb Felipe González. Durant molt temps ha exercit de periodista en ràdio, premsa i televisió. Ha dirigit programes a la Cadena SER i Radio Nacional España (RNE) d’àmbit nacional. També ha treballat al programa “Protagonistas”, dirigit per Luis del Olmo.
García Ribas és en l’actualitat professora de comunicació a l’Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI), integrada a la Universitat Pompeu Fabra, on l’assignatura que imparteix és obligatòria per els estudiants de comerç internacional. La Carmen també dóna classes de comunicació estratègica a diferents Masters de varies universitats: Master International Business (ESCI), Master en Comerç Internacional (UAB), Master en Recursos Humans (Deusto), entre altres. També imparteix cursos d’habilitats directives per dones i per homes separadament a diferents universitats i empreses. La periodista també treballa per empreses i institucions com la Generalitat de Catalunya, EADA, Esteve Química, INDO i Uriach.
García Ribas és autora de dos llibres: “Tengo Miedo, carisma y liderazgo a través de la gestión del miedo” i “Management Mediterráneo, una alternativa al management anglosajón”. El primer ens proporciona les eines per identificar i gestionar el gran enemic de la comunicació: la por. El model mental de la dona es caracteritza per “buscar l’aprovació”, “complaure”, “ser bona”. La periodista opina que aquest model genera actituds “totalment inadequades” per a la consecució dels seus objectius. “La dona professional ha de substituir el model mental de la queixa per el de la negociació, ha d’aprendre a ser estratègica i deixar de ser Mari Pili”, afirma la Carmen. El seu missatge cap a les dones és: “Deixem el model mental de la queixa o de la seducció, aprenem a negociar. No busquem sempre l’aprovació. Perdem la por a l’èxit. Comuniquem amb poder. Sol així podrem aproximar-nos a obtenir el que volem en el treball, en l’amor i a la vida”.
